VI VOLTA A PEU EL VERGER. SOMRIURES

Torne a córrer. No feia el circuït de la Marina des del 2008. Hernies discals, síndromes facetàries, condromalàcies rotulianes i altres bestioles del cos, doncs això, han fet -i continuen fent- que no moga el cos tot allò que voldria el cap. La edat no perdona. De qualsevol forma, ja estem ací, com és habitual amb el grup dels trompellots i, d'entre aquests, dels pitjors.

Però hem arribat, hem fet la cursa i, fins i tot, record personal -vaja bajanades-. Moltíssims més participants que en aquella de l'any 2007 en què era la meua primera carrera. Recorde perfectament aquella vesprada, nuvolosa, arribàrem amb la furgoneta del Manolo o del Juanvi, no ho recorde massa bé, solament desitjava que caiguera el diluvi universal perquè s'aplaçara. De vegades, no sé si actuem com a xiquets, però davant de pors, doncs això, amagar-nos, tapar-nos els ulls, evidentment, calia començar a córrer. A més quan vaig comprovar quins eren els companys de carrera i vaig veure allí a aquells coneguts de la meua època de jove que feien atletisme, que guanyaven carreres, que havien continuat fent esport, ... i allí estava jo, que ni corria quan era jove, ni havia fet esport i, evidentment, ara amb vint anys més i quasi amb vint quilos de sobrepes, doncs no parava de preguntar-me, què hi faig jo ací? 

Coet i a córrer. Em va doblar el primer, vaig arribar entre els set o huit últims, però la satisfacció personal que vaig tindre aquell dia d'haver acabat la carrera, pense, mai més l'he tinguda, bé, si de cas en la primera mitja marató finalitzada. Molts diuen que el recorregut d'El Verger és avorrit, pot ser-ho, però per a mi el records d'aquella primera cursa sempre em fan treure un somriure, el somriure d'aquell que va superar una fita que creia impossible, córrer deu quilometres sense parar. Aquest dissabte vaig tornar a somriure, el somriure d'aquell que torna a córrer quan pensava que ja no ho faria més. Tornem a córrer, tornem a somriure.

A GUANYAR DINERS, ON ESTAN? ON ESTAN?

XI CURSA VILA DE BENISSA. QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L'ERA

XI CURSA VILA DE BENISSA.
QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L’ERA

Que als valencians ens agrada el foc i la pólvora no hi ha qui ho puga negar. Falles, fogueres, despertades en qualsevol festa, focs d’artifici en les festes majors i, per arrodonir-ho, quina millor traca final que una bona cordà. Però aquesta darrera manifestació de festa pirotècnica s’hi troba en perill d’extinció, doncs, segons llegia setmanes enrere, una directiva de la UE que entrarà en vigor en dos anys, regula que els artificis de pirotècnia, “no han de moure’s ni erràticament ni imprevisiblement”. Tranquils, per aquells amants de les emocions fortes encara que els lleven la cordà sempre els quedarà la volta a peu de Benissa.

Aquest passat dissabte 21 de juny es celebrava l’última cursa del circuït de la Marina Alta. Com tot final de festa cal deixar satisfet als assistents, un any més la cursa de Benissa no va defraudar. La traca final, com és costum, començava a les set de la vesprada, amb molta calor i sol d’estiu. Això sí, a diferència de les cordades en aquest cas les corredores i corredors, a mena de coets, no es movien ni erràtica ni imprevisiblement. Tots en alineació, un darrere de l’altre, avançant si es tenien forces o aguantant si aquestes fluixejaven. Una serp multicolor, on tots els colors de l’arc iris, eren presents, amb totes les seues tonalitats, des dels que lluiten per la victòria absoluta fins els que lluiten amb sí mateix i es plantegen el repte, pot ser simple, però molt honrós, de participar i arribar. I en això ens vam capficar només donar-nos l’eixida pels bonics i encisadors carrers del casc antic de Benissa. Poc més de dos quilòmetres de lleugeres pujades i baixades pel poble fins que ens enfilarem cap a baix per camins del terme. Molta calor, ja no hi havia edificacions que ens donaren ombra, però un traçat bonic, per camins, ara asfaltats ara de grava i terra, de baixades i lleugeres pujades, en tot moment envoltats per vinyes. Mentalment calia repetir-se allò de, “tu pots, tu pots”, i al que anava al teu costat, “podem, va que podem”. Però el millor quedava per vindre, a partir del quilòmetre vuit després de passar per les dutxes refrescants habilitades per l’organització i quan les cares de tots nosaltres semblaven la sola d’una eixuta espardenya d’espart que l’acabes de mullar amb aigua, arribava la mare de totes les pujades. I te’n recordaves de la mare i tota la família, fins i tot, del coeter major que, tot just abans d’encendre el coet per donar començament a la cordà, diu allò de, “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.

Ens agrada massa la pols de la pólvora i la festa, la festa de córrer. Per això, malgrat l’esforç del dur final, en arribar a la meta tothom feia un somriure, la faena estava feta. Felicitacions a tots els organitzadors, patrocinadors, clubs, corredors independents i de tots els colors, als que han guanyat, als que han millorat, a tots els que han participat.

Per la meua part, sofert i exhaust corredor popular, em permetran donar les gràcies a aquest setmanari i, més concretament, a Fernando Peiró, per haver-me publicat aquests “cròniques-pensaments” i a Juanvi Martínez, Jesús Gavilà i resta de companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT, per haver-me embolicat, a mi i tota la meua família, en aquesta meravellosa aventura de les carreres populars.

Suso Ruiz

XI CURSA POPULAR JESÚS POBRE. ENTITAT LOCAL MENOR, PERÒ AMB UNA CURSA POPULAR MAJOR

Entre les curiositats dels municipis del País Valencià una és que hi ha set entitats locals menors, en altres paraules, nuclis de població que gaudeixen de certa autonomia administrativa i de gestió respecte al municipi al qual pertanyen. Més curiositats, d’eixes set entitats locals menors, Dènia en té dues, una és, La Xara, l’altra és, Jesús Pobre. Fins aquesta última, entre els termes de Xàbia i Gata, ens vam aplegar el darrer dissabte 15 de juny, en una vesprada solellada. Sí, hi havia futbol però, també, hi han molts altres esports, entre ells, córrer. I no precisament a soles, una vegada més acompanyats de més de mil persones, moltes més de les que hi viuen al mateix Jesús Pobre, que estaran pel voltant de les set-centes.

Ens anunciaven nou circuit, amb 9.500 metres, que finalment en van ser 9.300. Si l’any passat n’havíem tingut 10.600, que aquest en foren més de mil menys, la cosa apuntava que el circuit seria valent de debò. El començament camí cap avall, els passos pel primer i segon quilòmetres, espectaculars. La calor es feia notar, la baixada i el camí pla començaren a donar pas a un autèntic trencacames de pujades i baixades, però, sempre, amb sentit ascendent, especialment conforme ens acostàvem al poble on teníem avituallament. Ens faltava la meitat de la carrera, la qual, de nou, es va endinsar per camins del terme. Bé, la cosa anava bé. Uns patint més, altres menys i, totes i tots desitjant arribar a la fi. Però vam arribar al quilòmetre 8 i nyàs! costera cap a munt, i quina costera, cada metre de pujada en valia dos del pla. Podíem comprendre, de seguida, el per què de la reducció de la distància. Pel mateix preu ens van donar dos per u, però, nosaltres, contents i satisfets, tornarem a aquest encisador poblet, entitat local menor, però que ens va organitzar una autèntica i bonica cursa que hem de qualificar de major.

Des d’ací felicitar als organitzadors, CA La Faixa i EATIM Jesús Pobre i resta de col·laboradors, amb menció especial i gratitud, com a membre del CA Daimús Tecnoesport, als serveis mèdics que van atendre a la nostra companya, Tere Martínez, la qual, després de creuar la meta en tercera posició de la categoria veteranes C femení, patia un lleuger esvaïment. Felicitar, també, al seu germà, Juanvi Martínez que arribava en segon lloc de la categoria veterans B masculí, així com a totes i tots els que van fer pòdium i aquelles i aquells que eixirem a fer allò que ens agrada, córrer.

La setmana vinent arribarà la darrera cursa del circuit, Benissa. De segur que serà una gran festa. Com ens agrada el comboi i la marxa festera, amb futbol o sense futbol, allí estarem correguent.

SUSO RUIZ

X CURSA POPULAR D'ONDORA. LA TERRA ÉS PLANA

Poc abans de començar la carrera del passat dissabte dia 7 a Ondara, li preguntava Rosa a Juanvi –tots dos companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT-.
-¿Com és la carrera hui?
-Plana, segons el mapa, és plana –li contestà Juanvi.

Feia una vesprada primaveral, sol, algun núvol, temperatura de poc més de vint graus i un lleuger vent que a l’ombra, si t’estaves quiet, quasi que molestava. Al mateix costat del Mercat del Prado i darrere de la Plaça de bous, l’eixida. No eren les cinc, hora torera, eren les set, però, com si una quadrilla de bous haguéssem vist, totes i tots vam eixir corrents.

Només començar la cursa en venien a la ment les paraules de Juanvi, “plana, hui és plana”. Cal prémer les dents, inspirar pel nas, expirar per la boca i cames ajudeu-nos que ens agafa el bou. Una volta pel poble i, de seguida, ens enfilàrem pel camí de la mar. La cosa anava bé, molt bé. No solament semblava plana, fins i tot anàvem de lleugera baixadeta, però està clar, com ja he dit en alguna altra ocasió, en açò de les carreres, tot allò que faces cap a baix, tard o prompte, caldrà fer-ho cap amunt. Així va ser, en arribar al Barranc de l’Alberca, prop del kilòmetre quatre, el camí va començar a pujar. Passàrem aquesta primera costera i l’habituallament. Molts pensàrem que ja havíem acabat de pujar. Ai que infeliços! La pujada, pujada estava per vindre. Sortosament ens acabàvem de refrescar amb l’aigua de l’habituallament i, com vam poder, aplegàrem dalt del turonet. Què turonet!, una mísera xinxeta en mig del camí. Però, no l’esperàvem perquè era plana, segons Juanvi, hui era plana. Com vam poder, això sí, prement menys les dents, inspirant i expirant per la boca, pel nas i, fins i tot, per les orelles, amb les cames amb ganes de declarar-se en vaga, ens encarrellàrem cap al final. Arribada a Ondara, poc més de mig kilòmetre i la meta. Seguidament entràrem dins de l’edifici del Mercat del Prado, complint amb la cua de rigor, -que molts no fan i un altre dia en parlarem d’aquest tema- per arribar al cronometratge, l’aigua, samarreta, peces de bolleria, polos de llima o taronja, beguda isotònica, ...

Allí, fora del Mercat, estaven alguns dels companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT. Entre ells el bo de Juanvi Martínez -per cert, una vegada més, tercer en la categoria de veterans B masculí-. En arribar al seu costat, després d’escoltar la seua justificació que als mapes totes les carreres són planes, no podent-me reprimir, li vaig recordar que Quimi Portet –ex Último de la Fila- té un CD i cançó que al seu títol, també diuen una cosa semblant, La Terra és Plana, però, de la mateixa manera a la seua lletra ens canta: “La terra és plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons”. La setmana vinent, plana o no, amb turons o sense ells, ens veiem en la de Jesús Pobre.

XIX VOLTA A PEU A XÀBIA I LA TEORIA DEL CAOS

Edward Norton Lorenz, matemàtic i meteoròleg dels Estats Units va ser un pioner en l’establiment de la Teoria del Caos, la qual, aplicada a la meteorologia, ha contribuït a millorar enormement les prediccions de l’oratge. Sortosament, la pronosticació del temps continua sent un sistema dels anomenats caòtics, de forma que, encara que es tinga un model meteorològic, passat un temps el model no coincidirà amb la realitat. Així va ser, l’oratge marcava plutja, però la realitat va divergir de la predicció, i malgrat els foscos núvols que en tot moment hi vam tenir present, l’aigua ens va respectar i poguérem córrer els 10 kilòmetres.

El caos, però, en la seua accepció més comuna i de carrer, desordre complet, semblava que s’havia apoderat en el moment de donar-se l’eixida dels organitzadors. Que si cap avant, que si cap arrere, començament a córrer, però que no és començament de la carrera, ... Però sí, per donar una volta al pavelló esportiu municipal i situar-nos, de nou, a tots els corredors respectant la línia d’eixida. El que semblava el desordre total, va ser una magnifica martingala de l’organització perquè, a la fi, la línia d’eixida fora acatada per tots.

I com un coet vam eixir. La de Xàbia, és de les poques curses del Circuït de la Marina, que en podem dir que són planes, la qual cosa contribuix a millorar temps i agafar un poc de moral i pensar que anem progressant. I en això ens vam ficar, primer pel poble, seguidament, per la platja, després cap al port, per arribar, finalment, a la meta. Com un coet vam eixir i com un coet vam entrar, no fora que les prediccions es compliren i ens agafara la pluja.

Una vegada més, molts corredors de la nostra comarca, de club o independents i açò es nota en els resultats. El CA DAIMÚS TECNOESPORT va aconseguir dos pòdiums, un el de Tere Martínez, tercera en la categoria de veterans C femení. L’altre el de, Juanvi Martínez, tercer en la categoria de veterans B masculí. Però, no volem oblidar-nos mencionar que en la Classificació General de Clubs del Circuït el CA SAFOR-P LAS SALINAS, ocupa la primera posició; el CC EL GARBÍ, la cinquena, el CA XERESA, la sisena; el CA L’ESPENTA, la setena i el CA DAIMÚS-TECNOESPORT, la catorzena, ... Enhorabona a tots i a continuar correguent la setmana vinent a Ondara. Per cert, Teoria del Caos, és, també, el títol del darrer treball musical del cantautor torrentí Pau Alabajos, no se’l perden.

XII VOLTA POPULAR A GATA. COM EN VOLÍEM MÉS, MÉS QUE EN VAM TINDRE

“Todos queremos más, todos queremos más y más y más y más…”. I més que en vam tindre el passat dissabte 24 de maig en la cursa de Gata. Els organitzadors ens van sorprendre amb la grata notícia que en lloc dels 9.900 metres pel mateix preu en tindríem 1.000 més. Com alegries com aquesta no en tenim tots els dies, per celebrar-ho, a córrer que es fa de nit!.

Amb bon oratge, vam eixir a les set de la vesprada per a donar les dues voltes al circuït que constituïa la cursa de Gata. Encara que des dels altaveus ens deien que el traçat era pla amb una lleugera costera, com és habitual, el pla era pla, però la costera no tan lleugera. Fet el primer pas per meta, aquestes curses de dues voltes al mateix circuït tenen l’avantatge que coneixes el que et queda. En ocasions una alegria, si vas bé, en altres, un malson, si vas mal, i aquesta vegada, tractant-se de la vespra del Corpus, podia fer-te que pensar, per moments, que eres la Moma de la processó i els set pecats capitals poden amb les teues sanes virtuts d’esforç i sacrifici. Però en qualsevol dels casos, cap avant que hi havia que acabar. Passem per segona vegada el pont vell sobre el riu Xaló-Magre, ens queden dos-cents metres de costereta i, a la fi, tenim la meta. La Moma, malgrat acabar esgotada, una vegada més, ha guanyat.

Després d’una bona dutxa, ens enfilàrem a menjar-nos unes bones coques de tomaca amb tonyina de les que fan per ací. Evidentment, ben amerades amb cervesa fresqueta i, a ser possible, en un bar que no tinguen tele o que no sintonitzen amb allò de l’Eurovisión que ja en tenim prou del Txiquiliquatre. De carreres, però, no n’estem saturats encara, per això la setmana vinent, amb el permís dels set momos o pecats capitals, anirem a Xàbia. Ens veiem.