VI VOLTA A PEU EL VERGER. SOMRIURES

Torne a córrer. No feia el circuït de la Marina des del 2008. Hernies discals, síndromes facetàries, condromalàcies rotulianes i altres bestioles del cos, doncs això, han fet -i continuen fent- que no moga el cos tot allò que voldria el cap. La edat no perdona. De qualsevol forma, ja estem ací, com és habitual amb el grup dels trompellots i, d'entre aquests, dels pitjors.

Però hem arribat, hem fet la cursa i, fins i tot, record personal -vaja bajanades-. Moltíssims més participants que en aquella de l'any 2007 en què era la meua primera carrera. Recorde perfectament aquella vesprada, nuvolosa, arribàrem amb la furgoneta del Manolo o del Juanvi, no ho recorde massa bé, solament desitjava que caiguera el diluvi universal perquè s'aplaçara. De vegades, no sé si actuem com a xiquets, però davant de pors, doncs això, amagar-nos, tapar-nos els ulls, evidentment, calia començar a córrer. A més quan vaig comprovar quins eren els companys de carrera i vaig veure allí a aquells coneguts de la meua època de jove que feien atletisme, que guanyaven carreres, que havien continuat fent esport, ... i allí estava jo, que ni corria quan era jove, ni havia fet esport i, evidentment, ara amb vint anys més i quasi amb vint quilos de sobrepes, doncs no parava de preguntar-me, què hi faig jo ací? 

Coet i a córrer. Em va doblar el primer, vaig arribar entre els set o huit últims, però la satisfacció personal que vaig tindre aquell dia d'haver acabat la carrera, pense, mai més l'he tinguda, bé, si de cas en la primera mitja marató finalitzada. Molts diuen que el recorregut d'El Verger és avorrit, pot ser-ho, però per a mi el records d'aquella primera cursa sempre em fan treure un somriure, el somriure d'aquell que va superar una fita que creia impossible, córrer deu quilometres sense parar. Aquest dissabte vaig tornar a somriure, el somriure d'aquell que torna a córrer quan pensava que ja no ho faria més. Tornem a córrer, tornem a somriure.