XI CURSA VILA DE BENISSA. QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L'ERA

XI CURSA VILA DE BENISSA.
QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L’ERA

Que als valencians ens agrada el foc i la pólvora no hi ha qui ho puga negar. Falles, fogueres, despertades en qualsevol festa, focs d’artifici en les festes majors i, per arrodonir-ho, quina millor traca final que una bona cordà. Però aquesta darrera manifestació de festa pirotècnica s’hi troba en perill d’extinció, doncs, segons llegia setmanes enrere, una directiva de la UE que entrarà en vigor en dos anys, regula que els artificis de pirotècnia, “no han de moure’s ni erràticament ni imprevisiblement”. Tranquils, per aquells amants de les emocions fortes encara que els lleven la cordà sempre els quedarà la volta a peu de Benissa.

Aquest passat dissabte 21 de juny es celebrava l’última cursa del circuït de la Marina Alta. Com tot final de festa cal deixar satisfet als assistents, un any més la cursa de Benissa no va defraudar. La traca final, com és costum, començava a les set de la vesprada, amb molta calor i sol d’estiu. Això sí, a diferència de les cordades en aquest cas les corredores i corredors, a mena de coets, no es movien ni erràtica ni imprevisiblement. Tots en alineació, un darrere de l’altre, avançant si es tenien forces o aguantant si aquestes fluixejaven. Una serp multicolor, on tots els colors de l’arc iris, eren presents, amb totes les seues tonalitats, des dels que lluiten per la victòria absoluta fins els que lluiten amb sí mateix i es plantegen el repte, pot ser simple, però molt honrós, de participar i arribar. I en això ens vam capficar només donar-nos l’eixida pels bonics i encisadors carrers del casc antic de Benissa. Poc més de dos quilòmetres de lleugeres pujades i baixades pel poble fins que ens enfilarem cap a baix per camins del terme. Molta calor, ja no hi havia edificacions que ens donaren ombra, però un traçat bonic, per camins, ara asfaltats ara de grava i terra, de baixades i lleugeres pujades, en tot moment envoltats per vinyes. Mentalment calia repetir-se allò de, “tu pots, tu pots”, i al que anava al teu costat, “podem, va que podem”. Però el millor quedava per vindre, a partir del quilòmetre vuit després de passar per les dutxes refrescants habilitades per l’organització i quan les cares de tots nosaltres semblaven la sola d’una eixuta espardenya d’espart que l’acabes de mullar amb aigua, arribava la mare de totes les pujades. I te’n recordaves de la mare i tota la família, fins i tot, del coeter major que, tot just abans d’encendre el coet per donar començament a la cordà, diu allò de, “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.

Ens agrada massa la pols de la pólvora i la festa, la festa de córrer. Per això, malgrat l’esforç del dur final, en arribar a la meta tothom feia un somriure, la faena estava feta. Felicitacions a tots els organitzadors, patrocinadors, clubs, corredors independents i de tots els colors, als que han guanyat, als que han millorat, a tots els que han participat.

Per la meua part, sofert i exhaust corredor popular, em permetran donar les gràcies a aquest setmanari i, més concretament, a Fernando Peiró, per haver-me publicat aquests “cròniques-pensaments” i a Juanvi Martínez, Jesús Gavilà i resta de companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT, per haver-me embolicat, a mi i tota la meua família, en aquesta meravellosa aventura de les carreres populars.

Suso Ruiz

XI CURSA POPULAR JESÚS POBRE. ENTITAT LOCAL MENOR, PERÒ AMB UNA CURSA POPULAR MAJOR

Entre les curiositats dels municipis del País Valencià una és que hi ha set entitats locals menors, en altres paraules, nuclis de població que gaudeixen de certa autonomia administrativa i de gestió respecte al municipi al qual pertanyen. Més curiositats, d’eixes set entitats locals menors, Dènia en té dues, una és, La Xara, l’altra és, Jesús Pobre. Fins aquesta última, entre els termes de Xàbia i Gata, ens vam aplegar el darrer dissabte 15 de juny, en una vesprada solellada. Sí, hi havia futbol però, també, hi han molts altres esports, entre ells, córrer. I no precisament a soles, una vegada més acompanyats de més de mil persones, moltes més de les que hi viuen al mateix Jesús Pobre, que estaran pel voltant de les set-centes.

Ens anunciaven nou circuit, amb 9.500 metres, que finalment en van ser 9.300. Si l’any passat n’havíem tingut 10.600, que aquest en foren més de mil menys, la cosa apuntava que el circuit seria valent de debò. El començament camí cap avall, els passos pel primer i segon quilòmetres, espectaculars. La calor es feia notar, la baixada i el camí pla començaren a donar pas a un autèntic trencacames de pujades i baixades, però, sempre, amb sentit ascendent, especialment conforme ens acostàvem al poble on teníem avituallament. Ens faltava la meitat de la carrera, la qual, de nou, es va endinsar per camins del terme. Bé, la cosa anava bé. Uns patint més, altres menys i, totes i tots desitjant arribar a la fi. Però vam arribar al quilòmetre 8 i nyàs! costera cap a munt, i quina costera, cada metre de pujada en valia dos del pla. Podíem comprendre, de seguida, el per què de la reducció de la distància. Pel mateix preu ens van donar dos per u, però, nosaltres, contents i satisfets, tornarem a aquest encisador poblet, entitat local menor, però que ens va organitzar una autèntica i bonica cursa que hem de qualificar de major.

Des d’ací felicitar als organitzadors, CA La Faixa i EATIM Jesús Pobre i resta de col·laboradors, amb menció especial i gratitud, com a membre del CA Daimús Tecnoesport, als serveis mèdics que van atendre a la nostra companya, Tere Martínez, la qual, després de creuar la meta en tercera posició de la categoria veteranes C femení, patia un lleuger esvaïment. Felicitar, també, al seu germà, Juanvi Martínez que arribava en segon lloc de la categoria veterans B masculí, així com a totes i tots els que van fer pòdium i aquelles i aquells que eixirem a fer allò que ens agrada, córrer.

La setmana vinent arribarà la darrera cursa del circuit, Benissa. De segur que serà una gran festa. Com ens agrada el comboi i la marxa festera, amb futbol o sense futbol, allí estarem correguent.

SUSO RUIZ

X CURSA POPULAR D'ONDORA. LA TERRA ÉS PLANA

Poc abans de començar la carrera del passat dissabte dia 7 a Ondara, li preguntava Rosa a Juanvi –tots dos companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT-.
-¿Com és la carrera hui?
-Plana, segons el mapa, és plana –li contestà Juanvi.

Feia una vesprada primaveral, sol, algun núvol, temperatura de poc més de vint graus i un lleuger vent que a l’ombra, si t’estaves quiet, quasi que molestava. Al mateix costat del Mercat del Prado i darrere de la Plaça de bous, l’eixida. No eren les cinc, hora torera, eren les set, però, com si una quadrilla de bous haguéssem vist, totes i tots vam eixir corrents.

Només començar la cursa en venien a la ment les paraules de Juanvi, “plana, hui és plana”. Cal prémer les dents, inspirar pel nas, expirar per la boca i cames ajudeu-nos que ens agafa el bou. Una volta pel poble i, de seguida, ens enfilàrem pel camí de la mar. La cosa anava bé, molt bé. No solament semblava plana, fins i tot anàvem de lleugera baixadeta, però està clar, com ja he dit en alguna altra ocasió, en açò de les carreres, tot allò que faces cap a baix, tard o prompte, caldrà fer-ho cap amunt. Així va ser, en arribar al Barranc de l’Alberca, prop del kilòmetre quatre, el camí va començar a pujar. Passàrem aquesta primera costera i l’habituallament. Molts pensàrem que ja havíem acabat de pujar. Ai que infeliços! La pujada, pujada estava per vindre. Sortosament ens acabàvem de refrescar amb l’aigua de l’habituallament i, com vam poder, aplegàrem dalt del turonet. Què turonet!, una mísera xinxeta en mig del camí. Però, no l’esperàvem perquè era plana, segons Juanvi, hui era plana. Com vam poder, això sí, prement menys les dents, inspirant i expirant per la boca, pel nas i, fins i tot, per les orelles, amb les cames amb ganes de declarar-se en vaga, ens encarrellàrem cap al final. Arribada a Ondara, poc més de mig kilòmetre i la meta. Seguidament entràrem dins de l’edifici del Mercat del Prado, complint amb la cua de rigor, -que molts no fan i un altre dia en parlarem d’aquest tema- per arribar al cronometratge, l’aigua, samarreta, peces de bolleria, polos de llima o taronja, beguda isotònica, ...

Allí, fora del Mercat, estaven alguns dels companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT. Entre ells el bo de Juanvi Martínez -per cert, una vegada més, tercer en la categoria de veterans B masculí-. En arribar al seu costat, després d’escoltar la seua justificació que als mapes totes les carreres són planes, no podent-me reprimir, li vaig recordar que Quimi Portet –ex Último de la Fila- té un CD i cançó que al seu títol, també diuen una cosa semblant, La Terra és Plana, però, de la mateixa manera a la seua lletra ens canta: “La terra és plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons”. La setmana vinent, plana o no, amb turons o sense ells, ens veiem en la de Jesús Pobre.

XIX VOLTA A PEU A XÀBIA I LA TEORIA DEL CAOS

Edward Norton Lorenz, matemàtic i meteoròleg dels Estats Units va ser un pioner en l’establiment de la Teoria del Caos, la qual, aplicada a la meteorologia, ha contribuït a millorar enormement les prediccions de l’oratge. Sortosament, la pronosticació del temps continua sent un sistema dels anomenats caòtics, de forma que, encara que es tinga un model meteorològic, passat un temps el model no coincidirà amb la realitat. Així va ser, l’oratge marcava plutja, però la realitat va divergir de la predicció, i malgrat els foscos núvols que en tot moment hi vam tenir present, l’aigua ens va respectar i poguérem córrer els 10 kilòmetres.

El caos, però, en la seua accepció més comuna i de carrer, desordre complet, semblava que s’havia apoderat en el moment de donar-se l’eixida dels organitzadors. Que si cap avant, que si cap arrere, començament a córrer, però que no és començament de la carrera, ... Però sí, per donar una volta al pavelló esportiu municipal i situar-nos, de nou, a tots els corredors respectant la línia d’eixida. El que semblava el desordre total, va ser una magnifica martingala de l’organització perquè, a la fi, la línia d’eixida fora acatada per tots.

I com un coet vam eixir. La de Xàbia, és de les poques curses del Circuït de la Marina, que en podem dir que són planes, la qual cosa contribuix a millorar temps i agafar un poc de moral i pensar que anem progressant. I en això ens vam ficar, primer pel poble, seguidament, per la platja, després cap al port, per arribar, finalment, a la meta. Com un coet vam eixir i com un coet vam entrar, no fora que les prediccions es compliren i ens agafara la pluja.

Una vegada més, molts corredors de la nostra comarca, de club o independents i açò es nota en els resultats. El CA DAIMÚS TECNOESPORT va aconseguir dos pòdiums, un el de Tere Martínez, tercera en la categoria de veterans C femení. L’altre el de, Juanvi Martínez, tercer en la categoria de veterans B masculí. Però, no volem oblidar-nos mencionar que en la Classificació General de Clubs del Circuït el CA SAFOR-P LAS SALINAS, ocupa la primera posició; el CC EL GARBÍ, la cinquena, el CA XERESA, la sisena; el CA L’ESPENTA, la setena i el CA DAIMÚS-TECNOESPORT, la catorzena, ... Enhorabona a tots i a continuar correguent la setmana vinent a Ondara. Per cert, Teoria del Caos, és, també, el títol del darrer treball musical del cantautor torrentí Pau Alabajos, no se’l perden.

XII VOLTA POPULAR A GATA. COM EN VOLÍEM MÉS, MÉS QUE EN VAM TINDRE

“Todos queremos más, todos queremos más y más y más y más…”. I més que en vam tindre el passat dissabte 24 de maig en la cursa de Gata. Els organitzadors ens van sorprendre amb la grata notícia que en lloc dels 9.900 metres pel mateix preu en tindríem 1.000 més. Com alegries com aquesta no en tenim tots els dies, per celebrar-ho, a córrer que es fa de nit!.

Amb bon oratge, vam eixir a les set de la vesprada per a donar les dues voltes al circuït que constituïa la cursa de Gata. Encara que des dels altaveus ens deien que el traçat era pla amb una lleugera costera, com és habitual, el pla era pla, però la costera no tan lleugera. Fet el primer pas per meta, aquestes curses de dues voltes al mateix circuït tenen l’avantatge que coneixes el que et queda. En ocasions una alegria, si vas bé, en altres, un malson, si vas mal, i aquesta vegada, tractant-se de la vespra del Corpus, podia fer-te que pensar, per moments, que eres la Moma de la processó i els set pecats capitals poden amb les teues sanes virtuts d’esforç i sacrifici. Però en qualsevol dels casos, cap avant que hi havia que acabar. Passem per segona vegada el pont vell sobre el riu Xaló-Magre, ens queden dos-cents metres de costereta i, a la fi, tenim la meta. La Moma, malgrat acabar esgotada, una vegada més, ha guanyat.

Després d’una bona dutxa, ens enfilàrem a menjar-nos unes bones coques de tomaca amb tonyina de les que fan per ací. Evidentment, ben amerades amb cervesa fresqueta i, a ser possible, en un bar que no tinguen tele o que no sintonitzen amb allò de l’Eurovisión que ja en tenim prou del Txiquiliquatre. De carreres, però, no n’estem saturats encara, per això la setmana vinent, amb el permís dels set momos o pecats capitals, anirem a Xàbia. Ens veiem.

XVII CURSA POPULAR DE PEDREGUER. L'ORATGE ÉS SAVI

La cursa de Pedreguer del passat dissabte 17 de maig, era la més llarga del circuït de la Marina Alta, exactament, 11.300 m. L’oratge previst, alta probabilitat de pluja. Així va ser. Fins poc abans de començar la carrera reina, aigua a cànters, sort que poc més de mitja hora abans s’obrí el temps i durant el transcurs de la mateixa vam tindre, sol, solet. L’oratge, com la natura, és savi. De la natura també, per la llei de la gravetat, tenim per costum dir allò de, “tot allò que puja, tard o prompte, baixa”. A Pedreguer, vam poder confirmar la inversa, “tot allò que baixa, tard o prompte, puja”.

L’eixida era facileta i llaminera, baixadeta al llarg de més d’un kilòmetre per continuar per terreny pla fins, poc més o menys, el kilòmetre 3 en què ens enfilàvem cap amunt, si voleu sense massa pendent, però tornar a baixar vam tardar més del que desitjàvem. A més, com tornaves a passar per l’eixida te n’adonaves del “caramelet” que ens esperava per als metres finals abans de la meta. Aleshores, en algun moment, pensaves : “qui m'ha manat vindre-me’n hui ací”. Però, com sempre, la veritat, si ens queixem és de vici, el vici de córrer. I així van anar caient, un darrere altre, els kilòmetres fins passar pel cronòmetre d’arribada a meta.

A la fi un èxit per a tots, organitzadors i patrocinadors, perquè va estar molt ben ordenada l’arribada i amb un munt de detalls. Èxit, també, per als participants que ja en tenim una més o una menys, conforme es vulga. I, tot i que no tinc per costum parlar de resultats individuals, hui em permetran una excepció. Des d’ací felicitar a molts dels corredors de clubs saforencs que van pujar a pòdium, però particularment, a Tere Martínez Martínez, segona en la categoria de veterans C femení i, Juanvi Martínez Martínez, tercer en la categoria de veterans B masculí, tots dos germans, membres del C. A. DAIMÚS-TECNOESPORT i “alma maters” de que l’afició per córrer a Daimús vaja, dia a dia, en augment. El proper dissabte ens veiem a Gata.

II GRANS FONS D'OLIVA. XÈ! UN 10

Diumenge 27, matí assolellat i temperatura més pròpia del més de juny que no d’abril. Dia de la Mare de Déu de Montserrat, les comunions ja han començat, també, però, dia de celebració d’una de les curses populars més joves de la nostra comarca, el II Gran Fons d’Oliva.

Sincerament, va respondre perfectament al seu adjectiu de gran, no solament per la distància que es va córrer, sinó, sobretot, perquè vam assistir a tota una gran celebració i festa de l’esport. Primer, per l’activitat paral·lela de la I Fira de l’esportista popular organitzada al llarg de tot el cap de setmana la qual no s’ha reduït solament a mostrar-nos expositors d’empreses del món de l’esport. Han sabut anar més enllà i incloure interessants exhibicions, xicotets tornejos i, fins i tot, xerrades relacionades amb la pràctica esportiva. Segon, per un magnífic traçat de la carrera i una millor organització.

Anem per pams. El traçat de la carrera ha sigut perfecte, un primer quilòmetre pla pel passeig d’Oliva, temps per entrar en carrera ràpidament i, tot seguit, endinsar-nos pels costeruts carrers del casc antic d’Oliva fins portar-nos fora del poble on han continuat les fortes pendents fins poc més enllà del quilòmetre cinc. Més d’un i una ens hem recordat de la Mare de Déu i de les muntanyes de Montserrat. Sortosament a partir d’ací, el pitjor ja havia passat, això sí, solament des del punt de vista orogràfic, perquè la calor i el sol que ens queia damunt no han debilitat la resta de la cursa, tot i que ja ha discorregut tota per pla. A la fi el metres finals, plens de veïns i veïnes que aplaudien i animaven a les corredores i corredors que érem acollits de manera perfectament organitzada en la meta. I ací rau el major èxit de la cursa. S’agraix, després de l’enorme esforç, que l’arribada estiga organitzada i no et falte l’aigua, refrescos reconstituents, fruites, suc natural de taronja, fruits secs, ... I aixina ha sigut, hem tingut de tot i, a més, amb un somriure.

Enhorabona al club d’Atletisme l’Espenta d’Oliva i, extensivament, a tots els patrocinadors. No vull tampoc oblidar-me i donar les gràcies, com a membre del Club d’Atletisme Daimús Tecnoesport, al serveis mèdics i la Creu Roja que van atendre ràpida i diligentment al nostre company de club que patir un lleuger esvaïment.

Suso Ruiz

XXVI VOLTA A PEU DE PEGO

Si, esportivament, els inicis de la dècada dels 80 es recorden a l’estat espanyol per alguna cosa és per allò del mundial de futbol i el naranjito. Per aquelles i aquells que no ho vàreu conèixer o no ho recordaveu, millor continueu aixina i quedeu-vos amb la idea que per l’inici dels 80 va ser la Primera Volta a Peu de Pego. Quasi res, 26 anys celebrant-se. Es tracta de la carrera degana de totes les proves del circuït de la Marina i una de les més antigues a tot arreu del País Valencià.

El Club Esportiu Ambra, un any més, amb l’ajut de la resta de patrocinadors, va demostrar el seu bon fer per aplegar, en una xifra record de participació, prop de 1.500 corredors inscrits. I és que, les xifres de corredores i corredors en totes les proves que portem disputades del circuït es superen setmana darrere setmana.

A Pego, com sol ser habitual, teníem 10.000 metres. D’eixos que semblen fàcils, sempre abans de començar, però a banda de la distància, orografia, oratge, ..., la carrera la fem dura o blana els mateixos corredors, i, sincerament, ací, malgrat el que diguem abans de començar: “que si no hem pogut entrenar, que si tenim un doloret al genoll, a l’esquena”, ... a la fi, quan sona el coet d’eixida, el que no corre, vola. I ales ens feien falta, si bé, no per als dos primers kilòmetres que van ser d’una suau baixadeta pels carrers de Pego, però sí per als compresos entre el dos i el quatre, on la continua pujada, encara que no de pendent pronunciada, va acabar convertint-se en un calvari. I és que, efectivament, anàvem correguent pel mateix Calvari de Pego. Després, una pujada, una baixada i l’entrada a la magnífica pista d’atletisme, enveja de molts pobles més grans que ja voldrien per a d’ells. La meitat de la carrera estava feta. Una altra volta i haurem complit.

I no ho saben bé, per a aquells que ens considerem populars, la satisfacció que dona entrar per segona volta al tartan de la pista per arribar a la meta. Allí, els aplaudiments del públic, de les companyes i companys que ja han arribat i la del regidor d’esports de Pego, Joan Carles Cambrils, que un a un felicitava a les corredores i corredors per la meta aconseguida. Un detallet per a les dones, una rosa. I és que aixina, de segur, que en vindran moltes més de voltes i molts més de participants. Fins la setmana vinent que ens veiem a Jesús Pobre.

EL VERGER. SEGONA CURSA DEL CIRCUÏT DE LA MARINA

EL VERGER O COM CAL ANAR AMB COMPTE AMB L’ÈXIT DESMESURAT

En van dos i en falten menys. El passat dissabte es va celebrar la segona carrera del circuït de la Marina. L’oratge: sol, núvols i vent, molt de vent, aixina i tot, allí ens hi vam aplegar, una vegada més, més de mil corredors en la categoria reina. Però la cosa no queda ahí, perquè no ens hem d’oblidar de les categories inferiors on, també, en van ser un fum. Des dels més menuts, els barrufets, fins als majors, hi trobem famílies completes que els dissabtes per la vesprada ho tenen clar, tots a córrer.

Aquesta vegada tocava El Verger. Poble maltractat per les fortes pluges de la pasada tardor, però que va engalanar els seues carrers per preparar-nos una cursa més. En aquest cas plana, de dos voltes a un circuït totalment urbà que es desenvolupà, bona part d’ell, per l’antiga carretera nacional 332. Quin goig! Allò que abans era tot un vehicle amunt i avall, minvat el seu trànsit, després de fer la circumval·lació, ara era pres per un munt de persones que lluitaven contra el temps. Velocitat, espai, temps. Sempre em van semblar punyents aquells exercicis de matemàtiques en què teníem que calcular en quin punt es trobarien dos trens, en quan de temps aconseguiria arribar un ciclista a la meta, quants mestres ...

Doncs això, en aquesta ocasió 10 kilòmetres, dues voltes de cinc. Per uns avorrit, per altres desitjat, perquè així saben en què s’hi van a trobar en la segona meitat. I això sí, qui més i qui menys, mirant el rellotge, mirant el kilòmetre i fent els càlculs aquells d’ara a quatre trenta, ara a cinc, ... Ja està ahí el darrer kilòmetre, el darrer esforç, pensem en el refresc, pensem en la dutxa, pensem en la barreta, en la fruita, de quin color serà la camiseta?. Ja està, bufem tranquils que ja hem arribat. Un èxit, hem baixat la nostra marca personal. Però compte que de massa èxit també es pot fracasar. I en aquest cas, l’organització del final de carrera, en part, desbordada pel gran nombre de participants, en part, possiblement, per la seua falta d’experiència, no hem d’oblidar que és la segona cursa que celebren, va ser una mica decepcionant. Primer, per les llargues cues que es va tindre que fer per prendre el cronometratge. Després, perquè molts participants –tots els que hi van tardar poc més de 50 minuts-, es van quedar sense camiseta. Però, com estem segurs que en properes edicions es subsanaran aquests xicotets errors, per això i perquè, sobretot, ens agrada córrer, tornarem la setmana vinent. En aquest cas no al circuït de la Marina, que descansa, en aquesta ocasió serà al Gran Fons d’Oliva o a la Carrera de la Dona d’El Raval a Gandia. Ens veiem.

Suso Ruiz

COMENÇA EL CIRCUÏT DE LA MARINA

COMENÇA EL 12é CIRCUÏT A PEU MARINA ALTA 2008


Un any més ha donat inici el 12 é Circuït a Peu Marina Alta 2008. Hui per hui, possiblement siga el circuït de carreres populars de més renom a nivell de la Comunitat Valenciana. La prova d’açò es confirma amb l’elevat nombre de d’inscripcions i participants. En aquesta primera carrera, la de Teulada, a la meta van arribar més de mil persones. I és que, no debades, tots els pobles on es celebra cursa dins del circuït es bolquen de debò en la seua organització perquè el desenvolupament de la mateixa siga tot un èxit. La millor prova que ho han aconseguit és que, any darrere any, són més els i les participants que eixen al llarg dels dissabtes dels mesos d’abril, maig i juny a gaudir de les carreres populars, a gaudir de l’atletisme i, per què no?, a gaudir d’aquests encisadors pobles i paisatges de la nostra comarca veïna de la Marina Alta. Per cert, podeu trobar informació detallada de tot el circuït en la pàgina web, www.somesport.com.

Evidentment, entre els participants, no hi podien faltar representants dels molts clubs de córrer, d’atletisme o esportius de La Safor. En aquesta ocasió, volem parar-nos a fer esment d’un club que porta funcionant poc més d’un any i ja recull vora mig centenar d’entusiates corredors populars, es tracta del C. A. Daimús Tecnoesport, que han tingut l’avinença d’enviar-nos la present crònica i foto que adjuntem amb alguns dels seus corredors que van participar en els 11 km. de Teulada.

Teulada ha donat el coet d’eixida del circuït. Es tracta d’una carrera amb un inici dur pel seus tres primers kilòmetres que es desenvolupen pels empinats carrers del poble. Tot i aquestes costeres inicials, a partir del kilòmetre 3 el relleu de la cursa es fa més suau, discorrent pel preciós terme municipal, travessant camins rurals, on el paisatge dels ametlers i vinyes acompanyen als participants en el seu esforç per arribar a meta. Una vegada allí, una immillorable organització els hi esperava. Primer, recollir el tiquet del temps, l’alegria per aquells que han complit els seus objectius de millora, la xicoteta decepció per a aquells que no han tingut un bon dia. Però, la satisfacció per a tots d’haver-hi participat. Per acabar, la borsa amb la corresponent samarreta, aigua, sucs, refrescos, barretes energètiques i, com no, no hi podia faltar una botelleta del bon vi que es fa per aquestes terres de la Marina Alta. S’ha acabat la cursa, però ens espera un merescut sopar en qualsevol dels bons restaurants del mateix poble de Teulada o voltants i, ... a l’endemà a començar a preparar la del dissabte vinent.

Ah! Tranquils, no se’ns oblidava, ho sabem, no hem dit qui va guanyar. Però a les curses populars guanyen tots aquells que participen i, també, guanyen les entitats i pobles organitzadors, no en diners, però sí en la satisfacció que centenars i centenars de persones hàgem passat una bona estona corrent i fent esport. I com d’això és del que es tracta, de passar-s’ho bé, ens veiem el pròxim dissabte dia 19 a la cursa d’El Verger.

Suso Ruiz