.JPG)
XI CURSA VILA DE BENISSA.
QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L’ERA
Que als valencians ens agrada el foc i la pólvora no hi ha qui ho puga negar. Falles, fogueres, despertades en qualsevol festa, focs d’artifici en les festes majors i, per arrodonir-ho, quina millor traca final que una bona cordà. Però aquesta darrera manifestació de festa pirotècnica s’hi troba en perill d’extinció, doncs, segons llegia setmanes enrere, una directiva de la UE que entrarà en vigor en dos anys, regula que els artificis de pirotècnia, “no han de moure’s ni erràticament ni imprevisiblement”. Tranquils, per aquells amants de les emocions fortes encara que els lleven la cordà sempre els quedarà la volta a peu de Benissa.
Aquest passat dissabte 21 de juny es celebrava l’última cursa del circuït de la Marina Alta. Com tot final de festa cal deixar satisfet als assistents, un any més la cursa de Benissa no va defraudar. La traca final, com és costum, començava a les set de la vesprada, amb molta calor i sol d’estiu. Això sí, a diferència de les cordades en aquest cas les corredores i corredors, a mena de coets, no es movien ni erràtica ni imprevisiblement. Tots en alineació, un darrere de l’altre, avançant si es tenien forces o aguantant si aquestes fluixejaven. Una serp multicolor, on tots els colors de l’arc iris, eren presents, amb totes les seues tonalitats, des dels que lluiten per la victòria absoluta fins els que lluiten amb sí mateix i es plantegen el repte, pot ser simple, però molt honrós, de participar i arribar. I en això ens vam capficar només donar-nos l’eixida pels bonics i encisadors carrers del casc antic de Benissa. Poc més de dos quilòmetres de lleugeres pujades i baixades pel poble fins que ens enfilarem cap a baix per camins del terme. Molta calor, ja no hi havia edificacions que ens donaren ombra, però un traçat bonic, per camins, ara asfaltats ara de grava i terra, de baixades i lleugeres pujades, en tot moment envoltats per vinyes. Mentalment calia repetir-se allò de, “tu pots, tu pots”, i al que anava al teu costat, “podem, va que podem”. Però el millor quedava per vindre, a partir del quilòmetre vuit després de passar per les dutxes refrescants habilitades per l’organització i quan les cares de tots nosaltres semblaven la sola d’una eixuta espardenya d’espart que l’acabes de mullar amb aigua, arribava la mare de totes les pujades. I te’n recordaves de la mare i tota la família, fins i tot, del coeter major que, tot just abans d’encendre el coet per donar començament a la cordà, diu allò de, “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.
Ens agrada massa la pols de la pólvora i la festa, la festa de córrer. Per això, malgrat l’esforç del dur final, en arribar a la meta tothom feia un somriure, la faena estava feta. Felicitacions a tots els organitzadors, patrocinadors, clubs, corredors independents i de tots els colors, als que han guanyat, als que han millorat, a tots els que han participat.
Per la meua part, sofert i exhaust corredor popular, em permetran donar les gràcies a aquest setmanari i, més concretament, a Fernando Peiró, per haver-me publicat aquests “cròniques-pensaments” i a Juanvi Martínez, Jesús Gavilà i resta de companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT, per haver-me embolicat, a mi i tota la meua família, en aquesta meravellosa aventura de les carreres populars.
Suso Ruiz
QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L’ERA
Que als valencians ens agrada el foc i la pólvora no hi ha qui ho puga negar. Falles, fogueres, despertades en qualsevol festa, focs d’artifici en les festes majors i, per arrodonir-ho, quina millor traca final que una bona cordà. Però aquesta darrera manifestació de festa pirotècnica s’hi troba en perill d’extinció, doncs, segons llegia setmanes enrere, una directiva de la UE que entrarà en vigor en dos anys, regula que els artificis de pirotècnia, “no han de moure’s ni erràticament ni imprevisiblement”. Tranquils, per aquells amants de les emocions fortes encara que els lleven la cordà sempre els quedarà la volta a peu de Benissa.
Aquest passat dissabte 21 de juny es celebrava l’última cursa del circuït de la Marina Alta. Com tot final de festa cal deixar satisfet als assistents, un any més la cursa de Benissa no va defraudar. La traca final, com és costum, començava a les set de la vesprada, amb molta calor i sol d’estiu. Això sí, a diferència de les cordades en aquest cas les corredores i corredors, a mena de coets, no es movien ni erràtica ni imprevisiblement. Tots en alineació, un darrere de l’altre, avançant si es tenien forces o aguantant si aquestes fluixejaven. Una serp multicolor, on tots els colors de l’arc iris, eren presents, amb totes les seues tonalitats, des dels que lluiten per la victòria absoluta fins els que lluiten amb sí mateix i es plantegen el repte, pot ser simple, però molt honrós, de participar i arribar. I en això ens vam capficar només donar-nos l’eixida pels bonics i encisadors carrers del casc antic de Benissa. Poc més de dos quilòmetres de lleugeres pujades i baixades pel poble fins que ens enfilarem cap a baix per camins del terme. Molta calor, ja no hi havia edificacions que ens donaren ombra, però un traçat bonic, per camins, ara asfaltats ara de grava i terra, de baixades i lleugeres pujades, en tot moment envoltats per vinyes. Mentalment calia repetir-se allò de, “tu pots, tu pots”, i al que anava al teu costat, “podem, va que podem”. Però el millor quedava per vindre, a partir del quilòmetre vuit després de passar per les dutxes refrescants habilitades per l’organització i quan les cares de tots nosaltres semblaven la sola d’una eixuta espardenya d’espart que l’acabes de mullar amb aigua, arribava la mare de totes les pujades. I te’n recordaves de la mare i tota la família, fins i tot, del coeter major que, tot just abans d’encendre el coet per donar començament a la cordà, diu allò de, “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.
Ens agrada massa la pols de la pólvora i la festa, la festa de córrer. Per això, malgrat l’esforç del dur final, en arribar a la meta tothom feia un somriure, la faena estava feta. Felicitacions a tots els organitzadors, patrocinadors, clubs, corredors independents i de tots els colors, als que han guanyat, als que han millorat, a tots els que han participat.
Per la meua part, sofert i exhaust corredor popular, em permetran donar les gràcies a aquest setmanari i, més concretament, a Fernando Peiró, per haver-me publicat aquests “cròniques-pensaments” i a Juanvi Martínez, Jesús Gavilà i resta de companys del CA DAIMÚS TECNOESPORT, per haver-me embolicat, a mi i tota la meua família, en aquesta meravellosa aventura de les carreres populars.
Suso Ruiz
No hay comentarios:
Publicar un comentario